El preu de ser un català universal

D’aquí a pocs dies s’acabarà l’exposició de Francesc Català-Roca a la Pedrera de Barcelona. Si encara no hi heu anat, espavileu-vos. És una mostra de 184 fotos, dels anys 50 i  60 que explica la vida quotidiana a l’Estat espanyol durant aquells anys del franquisme. La mostra inclou també una sel·lecció de fotografia arquitectònica, que no està gens malament. L’exposició d’aquest fotògraf, un dels més importants i reconeguts del segle XX, m’ha fet pensar. M’explico.
Normalment, una exposició és un espai semblant a una biblioteca. És un lloc de recolliment, de silenci, de concentració, de lectura i d’observació. He anat a moltes exposicions i, normalment, són totes igual. La de Català-Roca és diferent.
Aquest fotògraf ha arribat tant a tothom que fins i tot la gent que normalment no va a exposicions, la gent que no s’interessa per l’art, i encara menys per la imatge, ha anat a la Pedrera. A més a més, es dóna el cas que la matèria de Català-Roca, la vida social i quotidiana del franquisme, porta a la memòria molts records. Així, aquesta exposició és una mica un mercat de Calaf. Vull dir un desordre total, un guirigall, una escola sense mestre. Gent que xerra, gent que crida, gent que parla per telèfon, gent que diu te’n recordes quan…
Sé que aquest ambient de xerinola no és el més adient per visitar la mostra. Aneu-hi igualment. El que li passa a Català-Roca és que paga el preu de ser un català universal. O això és la democratització de la cultura?

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Actualitat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s